caesen

La cruïlla democràtica

Quim Brugué UdG

La pandèmia ha obert molts interrogants, tant respecte al passat com en relació al futur. Ens ha obligat a preguntar-nos sobre com vivíem i a dubtar sobre si podrem mantenir els nostres estils de vida. Ens ha mostrat una realitat educativament segregada, laboralment precaritzada i territorialment diferenciada; forçant-nos a reflexionar sobre la sostenibilitat d’aquest model tant desigual i polaritzat. Ens ha permès observar els efectes de la nostra activitat sobre el planeta i, per tant, ens invita a decidir si continuarem o no amb l’espiral destructiu de les darreres dècades.

I també ens ha posat sobre la taula la forma de governar-nos, de prendre aquelles decisions col·lectives imprescindibles per fer front als reptes econòmics, socials i ambientals que avui es manifesten amb tota la seva cruesa. Venim d’una democràcia que ja mostrava símptomes d’esgotament, de manera que la crisi actual podria ser l’oportunitat per recuperar-la o, potser, per decretar-ne el seu decés definitiu.

La democràcia és una forma de govern on el poble exerceix el poder. O, essent més precisos, almenys en el nostre context, una forma de govern on el poble és l’origen que legitima l’exercici del poder per part dels governants. Per tant, analitzar el tipus de relació entre aquells que exerceixen formalment el poder (els representants polítics) i aquells que conceptualment l’ostenten (la ciutadania) és crucial per entendre en quin estat de salut democràtica es troba un govern. Un plantejament excessivament simplista, però que ens permet preguntar-nos, en el context de la recent crisi pel COVID-19, d’on venim, on érem i on anem en termes democràtics.

D’on venim? La democràcia va arribar després de moltes lluites i, per tant, inicialment, les institucions governamentals es relacionaven amb una ciutadania expectant. Una ciutadania que durant els segles XVIII i XIX va anar assolint drets civils i polítics i que, a partir de mitjans del segle XX, va incorporar els drets socials. Curiosament, amb l’arribada de l’estat de benestar, els ciutadans es van convertir en votants políticament passius i en usuaris de serveis molt actius. La relació, tal com l’havia apuntat Sartori, es podia definir com un intercanvi on els governants es limitaven a votar cada quatre anys i, a canvi d’aquesta passivitat, els governants oferien cada cop més i millors prestacions públiques. Una democràcia de baixa intensitat, però còmoda pels governants i satisfactòria per una ciutadania que veia com millorava el seu nivell de vida.

On érem? La situació descrita, però, forma part d’un passat ja prou llunyà. Des dels anys vuitantes, la crisi de l’estat de benestar va deixar sense sentit aquest intercanvi entre passivitat i serveis. Apareix un nou escenari on la ciutadania substitueix la satisfacció per l’exigència d’allò que considera una promesa incomplida. Els governants, simultàniament, es mostren incapaços de trobar les respostes adequades. A Catalunya vam encunyar una expressió que defineix molt bé aquesta situació: “el català emprenyat”. Un ciutadà exigent i frustrat, que vol actuar com a client sense que li facin el cas que mereix. El resultat ha estat una democràcia cada cop més qüestionada i desacreditada. Una democràcia que s’ha anat afeblint a base de generar expectatives i d’incomplir promeses, amb l’afegit d’una ciutadania cada cop menys capaç d’entendre els límits de l’acció política i cada cop més inquieta i desbordada davant les incerteses i les complexitats que li ha tocat viure. Davant d’aquesta simultània clientalització i fragilització de la democràcia, portem anys reivindicant noves formes de participació ciutadana i enfortiment democràtic. Unes apostes pel treball col·laboratiu i per l’apoderament ciutadà que, pels més optimistes, ens haurien de conduir de la feblesa a l’enfortiment democràtic.

On anem? Situats en aquesta cruïlla entre la feblesa i l’enfortiment democràtic, el COVID-19 pot ser l’espurna que ens encamini en una o altra direcció; l’empenta definitiva cap el declivi o cap al reforçament democràtic. L’opció que ara sí haurem de prendre en aquesta bifurcació dependrà, des del meu punt de vista, de si aprofitem la pandèmia per assumir la nostra vulnerabilitat humana o si, en canvi, reaccionem amb una por que es resisteix a acceptar la realitat. Si assumim la nostra vulnerabilitat deixarem de pensar en herois salvadors –públic o privats, científics o religiosos- i entendrem la necessitat de treballar plegats, de col·laborar en un espai d’interdependències. El resultat és un procés d’humanització de la democràcia que, al meu entendre, reconeixent els seus potencials i els seus límits, és l’única opció que li resta per sobreviure. Si, en canvi, ens deixem portar per la por, justificarem les derives populistes i feixistes que ens ofereixen falses seguretats. En l’intercanvi entre llibertat i seguretat, l’autoritarisme trobarà el camí abonat per imposar-se a una democràcia definitivament claudicant.

Estem en una cruïlla i tenim, efectivament, la possibilitat de construir una democràcia més forta; una democràcia on la ciutadania i la comunitat exerceixin el poder polític des del diàleg i la col·laboració. Per aconseguir-ho, però, ens caldrà un dolorós reconeixement de la vulnerabilitat humana i, simultàniament, un difícil enfrontament amb les pors i les amenaces d’uns temps incerts. Esperem que no ens fallin les forces.

Quim Brugué
Catedràtic Universitat de Girona

 

By IGOP

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies