caesen

Postpandèmia: horitzons urbans d’esperança

Ricard Gomà

Abans que es desencadenés  la pandèmia, solíem emmarcar les nostres reflexions en el llegat de la gran recessió i de l’austeritat: parlàvem de desigualtats ampliades i cronificades. Però no era tan sols això. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construides al segle XX. El coronavirus intensifica aquest desencaix, i incorpora aspectes emergents. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col.lectiu; on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança post-covid. N’esmentaré algunes que crec rellevants.

En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries, i de distribuir socialment la riquesa: la precarietat s’instal.la en els contractes, i la pobresa laboral creix. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral.lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta: reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista; refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. En segon lloc, l’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans), i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar urgentment drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures; i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. Finalment, la covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col.lectiva com a constructora de bens comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col.lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets.

Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza!. Però lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per la contaminació, ni per pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta.

Per que sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel.ligència col.lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli. Caldria aprofitar el marc de reactivació per enfortir la governança metropolitana. La idea arrela en l’argument redistributiu. A Barcelona, els municipis de l’àrea metropolitana amb els indicadors d’exclusió més elevats són els que presenten menys capacitats institucionals per fer-hi front. I els barris metropolitans vulnerables, castigats intensament per l’emergència, són els que disposen de menys capacitats cíviques de resposta. Hi ha per tant una (doble) relació de desencaix entre necessitats i recursos: en el pla institucional i en el comunitari. La metròpoli esdevé l’àmbit possible de correcció, de construcció de justícia socioespacial.

En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront el mirall dels nostres desgavells col.lectius; i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica; de reconèixer la naturalesa essencial de les cures, i el caràcter inajornable de la transició ecològica; de revertir el declivi de la fraternitat, i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la gramàtica política de la quotidianitat; des de la centralitat del dret a la ciutat, amb el convenciment que només serà possible si incorpora una forta dimensió comunitària i metropolitana.

Ricard Gomà

Director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona

By IGOP

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies