caesen

Sobre l’habitatge i la pandèmia

Carlos Delclós i Lorenzo Vidal

Davant la propagació del COVID-19, a pràcticament tots els països del nord global les institucions han respost a l’acceleració dels esdeveniments tirant del fre d’emergència, congelant les activitats econòmiques per no sobreescalfar els sistemes sanitaris. El confinament ens torna a la unitat bàsica de governança econòmica als estats de benestar: la llar. D’aquesta manera, l’habitatge s’ha convertit en una de les principals protagonistes d’aquesta crisi, oferint-nos una foto fixa de les desigualtats i els conflictes que ens travessen com a societat.

El primer conflicte a què ens remet és la pròpia construcció del concepte de “l’habitatge”, que tendeix a excloure la població “institucionalitzada”, és a dir, als habitants de residències, presons, pensions o albergs. Mitjançant el virus, la separació entre aquestes dues categories es fa molt visible. A Espanya, l’elevada mortalitat de les residències és ben coneguda. Als Estats Units, catorze dels vint majors focus d’infecció són presons. Les implicacions necropolítiques d’allotjar a una part de la població i emmagatzemar a l’altra no poden ser més clares.

Dins de la categoria d’habitatge, el confinament també ha posat de relleu a nombroses desigualtats amb greus implicacions per a la salut pública. Com més temps es passa a casa, més s’aprecien (i es pateixen) les seves diferències de grandària, lluminositat, salubritat, instal·lacions, localització i convivència. Moltes d’aquestes desigualtats soscaven la sostenibilitat de quedar-se a casa com a estratègia, mentre que el sensellarisme, per definició, la contradiu. Davant d’aquesta situació, les autoritats públiques han actuat de forma extraordinària per ajornar desnonaments, militaritzar l’acollida a les persones sense llar o subvencionar els propietaris mitjançant préstecs a inquilins afectats per l’aturada econòmica.

Un altre aspecte a tenir en compte és el paper de l’estructura de la llar. Alguns demògrafs han argumentat que l’elevada vulnerabilitat d’Itàlia és atribuïble, en part, a l’alt grau de contacte i convivència intergeneracional característic dels països de sud d’Europa. En la mateixa línia, els demògrafs Albert Esteve, Iñaki Permanyer i Diederik Boertien del Centre d’Estudis Demogràfics demostren que, a Espanya, l’estructura d’edat de les províncies i de les llars estan relacionades amb la mortalitat. La letalitat del virus sembla augmentar allà on la població estigui més envellida i la cohabitació intergeneracional sigui més comú.

Hi ha un interessantíssim debat sobre la causa d’aquest major grau de contacte intergeneracional. Mentre que alguns ho atribueixen a la cultura “familista” típica dels països del sud europeu, altres ho expliquen en termes d’un mercat laboral i immobiliari tremendament perjudicial per als treballadors més joves. Les dues explicacions apunten al peculiar paper de l’habitatge en els diferents règims de benestar.

I és que l’habitatge és un dels quatre pilars de l’Estat de Benestar. Però segons el politòleg Ulf Torgersen, a diferència de l’educació, la sanitat i la seguretat social, l’habitatge és un “pilar trontollant”, pel seu major grau de mercantilització. A Espanya, malgrat la seva centralitat en l’estructura econòmica, aquesta mercantilització ja semblava fregar el sostre abans que arribés el virus. L’alça dels preus de l’habitatge en l’últim any ja començava a minvar i el coronavirus ha provocat un canvi de tendència de forma abrupta. Al març, les vendes de cases es van desplomar un 37% respecte a les xifres de l’any anterior, mentre que la concessió d’hipoteques es va reduir en un 30%. Al seu torn, les reserves d’Airbnb a Espanya han caigut fins a un 99%. L’empresa ha anunciat un acomiadament del 25% de la plantilla just l’any en què pretenia sortir a borsa.

No està clar que el previsible descens de preus a curt termini continuï a mig i llarg termini. Encara que l’atur i la precarietat redueixin la demanda, la crisi també pot alentir la nova oferta. Mentrestant, l’immobiliari continuarà servint de refugi per a inversors en un context d’incertesa en l’economia mundial. Les dificultats econòmiques sobrevingudes i la desvalorització d’actius immobiliaris suposen un repte per a la població general. Per al capital financer i els grans operadors del sector immobiliari, és una oportunitat tant per a moviments de compravenda a curt termini com per guanyar quota de mercat a llarg termini. Tot apunta que es sortirà d’aquesta crisi amb un mercat immobiliari més concentrat. De fet, Blackstone, un dels llogaters més grans de món, ja ha captat 9.800 milions d’euros a principis d’abril per invertir en el sector immobiliari europeu.

No obstant això, ja des de l’última crisi la naturalesa de l’habitatge com a mercaderia ha estat fortament disputada pels moviments socials. Això és especialment visible avui en el sector del lloguer. Mentre la producció i el consum es contrauen, persisteix l’extracció de rendes immobiliàries. Però, a través de les lluites dels sindicats d’inquilins i els col·lectius d’habitatge, els creixents impagaments s’estan començant a polititzar i transformar en una vaga de lloguers. Davant la impossibilitat de sortir a protestar, abstenir-se del pagament de rendes s’ha convertit en el principal mecanisme de desobediència civil a disposició de la població. Aproximadament 16.000 casos ja s’han posat en contacte amb els sindicats de llogaters a tot l’Estat per organitzar-se col·lectivament. En aquest sentit, la pandèmia ens porta a una pregunta. Si les primeres polítiques d’habitatge es van originar per preocupacions de salut pública, ¿potser puguin suposar un revulsiu de nou?

 

Carlos Delclós i Lorenzo Vidal

(Investigadores PostDoc IGOP-UAB)

By IGOP

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies