Fa dies que parlo amb persones properes, i moltes estimades, que comencen a experimentar els efectes de la pandèmia des de molts llocs d’Amèrica Llatina. M’arriben comentaris i impressions des de Mèxic, Argentina, República Dominicana, Nicaragua, El Salvador, Costa Rica, Colòmbia, Xile, Brasil, Perú o Hondures. De les seves converses hi ha alguns elements que són comuns i d’altres molt diferents.

Entre els comuns són la importància que té l’estratificació social i, per tant, la posició que s’ocupa en aquesta “escala”. No oblidem que Amèrica Llatina és la regió més desigual del planeta.

Òbviament tothom està preocupat, però les conseqüències seran diferents segons la posició en aquesta. Les classes mitjanes, que depenen de la seva activitat econòmica per a mantenir un nivell de vida folgat estan patint per la incertesa d’un entorn sense prestacions i sense serveis públics. Cal dir que a Amèrica Llatina les classes mitjanes han de pagar molt més per l’educació, la salut i la seguretat que les seves homòlogues a Europa i, per tant, pateixen un major nivell d’estrès.

D’altra banda, les persones que pertanyen a les classes populars s’ho estan passant molt malament avui mateix, sense treball ni ingressos, amb pocs estalvis i sense cap tipus de prestació, és probable que amb pocs dies passin d’una vida austera a un estadi de pobresa. D’entre aquests els que viuen en el sector informal (que són més de la meitat, el 54% de mitjana en el subcontinent) les conseqüències del confinament són letals. Però d’entre les classes “populars” també hi ha un notable sector que és molt precari i que malviu el dia a dia, i que per a ells el Covid-19 és molt menys perillós que la majoria d’amenaces a les que s’enfronten quotidianament. Estic parlant de gran gruix de persones (moltes d’elles joves) que sense accés a cap formació ni a una ocupació digne són la carn de canó dels càrtels i de les xarxes d’economia il·legal, o en són les seves víctimes directes. Aquestes darreres són les persones que estan disposades a migrar (si cal a peu) des de casa seva cap als Estats Units i que no tenen por a enfrontar-se a les màfies del tràfic de persones, a la policia de fronteres (la migra) o a les bandes de paramilitars que els cacen, extorsionen i violen amb impunitat. ¿Podem creure que aquestes persones es quedaran a casa pel Covid-19? ¿Quines són les avantatges que els suposarà a ells quedar-se confinats? En un país on el sistema sanitari no té lloc per a ells, ¿els pagarà la pena posar-se en quarentena per a preservar una societat i una salut pública que no els té en compte? Jo no en tinc la resposta, però sembla que si el confinament dura més del compte poden esclatar alderulls i, com a conseqüència enfrontaments entre desheretats i forces de seguretat. Un clàssic.

Ah! És clar, també hi ha un petit sector de la societat conformat per classes “altes i molt altes” (amb molts diners). Per aquestes no crec que el Covid-19 sigui una amenaça més enllà de casos puntuals. La majoria d’elles deuen estar passant el confinament en un bon penthouse amb servei intern o en un ressort.

Però més enllà d’aquest element (la posició sòcio-econòmica), els grans temes de la regió són, d’una banda, la presència de l’estat (la stateness) respecte de la seguretat, les infraestructures de salut (en quantitat i qualitat) i, de l’altre, l’impacte de la pandèmia a en les economies dels països, que són molt dependents del mercat de matèries primeres i del turisme internacional. Ambdós temes (la stateness i el mercat de les commodities) són crítics, ja que durant les darreres dècades a quasi tots els països han imperat les polítiques neoliberals que han reduït l’estat i, a la vegada, s’ha impulsat un model de creixement basat en l’exportació del de sempre (les matèries primeres, els minerals, el petroli i el gas) i en el turisme. Ai las! Just s’ha fet el contrari del que avui es necessita: és un estat responsable i capaç, i una estructura econòmica menys depenent de l’exterior. No cal dir doncs que, a nivell general, el panorama pinta fatal o, com diuen al Perú: “color de hormiga”.

Una altra qüestió és l’estratègia de cadascun dels governs… i aquí sí hi ha molta diferència. Si bé -al meu parer- la capacitat dels governs llatinoamericans de fer front a la pandèmia -més enllà de la política traçada- és limitat. Amb tot contrasta la posició “negacionista” de Bolsonaro (Brasil) i d’Ortega (Nicaragua) amb la d’altres administracions més pro-actives, com les de Vizcarra (Perú) o d’Alvarado (Costa Rica). Però parlar de les polítiques país a país és un tema massa llarg per aquesta nota.

De totes maneres, les xifres oficials de víctimes del Covid-19 a la regió (en cas que siguin certes) són força baixes en comparació a moltes d’altres “mals” i pandèmies que pateixen aquests països.

Salvador Martí i Puig
salvador.marti@udg.edu

Catedràtic de Ciència Política, Universitat de Girona