Els serveis socials, tal com els coneixem avui, neixen a finals de la dictadura, en la lluita pels drets i llibertats en els barris més desfavorits de les ciutats i es varen anar concretant durant la transició, impulsats principalment per professionals del treball social, entitats del tercer sector i pels primers ajuntaments democràtics. Pot considerar-se que va ser una de las aportacions remarcables al nou Estat social i democràtic de Dret.

A l’inici de l’etapa democràtica els serveis socials es varen conformar a través de les lleis de serveis socials autonòmiques, elaborades amb gran entusiasme i voluntarisme, encara que sense concretar els dispositius econòmics i jurídics necessaris per a fer realitat el seu contingut. A partir de l’any 2006, s’inicia un nou període marcat per la confluència d’una nova generació de lleis autonòmiques i per l’aprovació de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD) i de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.  Les principals aportacions es concretaren en la introducció de drets subjectius a les prestacions, la consegüent creació de les carteres de serveis, i la incorporació de l’enfocament dels drets basat en la dignitat i el principi d’autonomia de les persones i la seva   capacitat de decidir, el que exigeix la personalització dels serveis. Tot i això, i malgrat el temps transcorregut, persisteix la indefinició del àmbit d’actuació i la manca  de concreció relativa al finançament.

Quan semblava albirar-se la consolidació del sector – anomenat eufemísticament quarta pota del benestar social – es produeix la disrupció del procés degut a la crisi del 2008, que es va acarnissar amb els drets socials i que va suposar per als serveis socials grans retallades pressupostaries, que es varen traduir en reduccions de personal, persistència de la precarietat laboral i dels baixos salaris, deteriorament dels equipaments i instal·lacions, i en definitiva,  el descens de la intensitat i qualitat de les prestacions; tot repercutint  en la pèrdua de valor d’aquests serveis. D’altra banda, cal tenir en compte que en aquesta ultima etapa, es va incrementar la iniciativa mercantil, amb la incorporació de grups inversors en la creació i gestió dels serveis, especialment en l’àmbit de les persones grans (tant en l’atenció domiciliaria, com de manera especial, a les residencies).

La irrupció de la pandèmia, ha generat un enorme impacte en els serveis socials, aflorant amb tota la intensitat les seves carències, i també les seves fortaleses i possibilitats, como s’ha pogut comprovar, encara que amb escassa difusió mediàtica, amb la professionalitat i solidaritat dels seus treballadors i l’eficàcia de molts dels serveis que els conformen. Tot i això, els serveis socials apareixen, considerem que injustament, como els fracassats, Per exemple, alguns reclamen ara com a solució a la crisis de les residències de persones grans que aquests serveis s’adscriguin a sanitat, sense tenir en compte que foren els professionals de serveis socials els que van haver d’afrontar les conseqüències d’aquesta emergència sense els recursos necessaris, i que el dret a l’assistència sanitària de la gent gran, corresponia precisament al sistema sanitari. Hi haurà temps per analitzar detingudament i amb calma les causes, que han estat múltiples i compleixes, i que indubtablement no totes són imputables als serveis socials.

La veritat és que en aquests moments els serveis socials es troben en una cruïlla. Ha arribat l’hora de què els responsables, professionals i ciutadans reflexionin i prenguin decisions sobre el camí que cal prendre, ja que algunes de les qüestions pendents venen de lluny,  i ara ja no poden demorar-se per més temps. Tot seguit es referirem a algunes d’aquestes qüestions, sense ànim d’exhaustivitat i, amb l’únic propòsit de contribuir a fomentar la reflexió i el debat ciutadà sobre elles:

a) La delimitació de l’àmbit d’actuació

Una primera qüestió sobre la que hi ha un cert consens, és la necessitat de acotar l’àmbit d’actuació dels serveis socials. Les actuals definicions retòriques i ambigües propicien que continuï actuant como un calaix de sastre que inclou activitats que no els hi corresponen, ja que són pròpies d’altres sistemes, com per exemple, algunes accions per als col·lectius vulnerables que són competència d’habitatge, salut, educació, treball, etc. i, d’altra banda, aquesta indefinició i les actuacions reactives i assistencialistes permeten que persisteixi encara certa imatge benefico-caritativa del sistema. És per tant urgent determinar clarament en què consisteixen els serveis socials, concretar el dret als serveis i prestacions, determinar els beneficiaris i qui són els responsables de garantir-los i proveir-los. Aquestes últimes qüestions són especialment importants en un Estat descentralitzat, que exigeix una delimitació clara de les competències/responsabilitats i dels instruments de cooperació i coordinació entre las administracions que hi intervenen.

b) La cartera de serveis

La cartera de serveis ha de ser consegüent amb l’àmbit d’actuació assignat als serveis socials i amb els principis establerts. Així, per exemple, s’hauria de decidir si les prestacions econòmiques per a persones sense recursos formen part de la cartera de serveis socials o són pròpies de l’àmbit de la redistribució de rendes. En relació amb els principis, es qüestiona que les actuals carteres reglamentaristes i amb una enorme rigidesa i compartimentació, siguin vàlides per afrontar els grans i ràpids canvis de la societat dels nostres dies. Si a aquestes característiques se’ls-hi  afegeix la centralitat dels serveis en la seva estructuració, es fa patent la incompatibilitat d’aquest tipus de carteres amb el model d’atenció integral i centrada en la persona que preconitza l’OMS i que estableixen les lleis de serveis socials i la LAPAD, ja que exigeixen una gran flexibilitat per adaptar-se a las decisions i aspiracions de les persones. D’altra banda, aquestes carteres han de concretar les prestacions que són un dret subjectiu i els mecanismes per garantir-les, així como la qualitat exigida.

c) El model d’intervenció

D’acord amb la legislació actual, el model hauria de fonamentar-se en l’atenció integral i centrada en la persona i els seus drets. Això suposa situar la dignitat de la persona i la seva autonomia per a decidir en el centre de les actuacions. Aquesta opció exigeix, per un costat, un ventall ampli de serveis i prestacions i, per l’altre, plantejaments transversals amb altres sistemes, per exemple l’anhelada coordinació/integració de l’àmbit social i sanitari, especialment necessària en l’àmbit de les cures de llarga durada, que afecten fonamentalment a les persones grans, i que haurien d’elaborar-se a partir d’una visió conjunta d’ambdós sistemes (simbiosi entre curar, cuidar  i acompanyar). En general és doncs urgent definir aquests espais transversals i les relacions entre els components. D’altra banda, caldria avançar en l’enfocament basat en els drets de les persones, especialment en l’efectivitat dels drets socials, així com en la determinació dels correlatius deures i obligacions, per tal d’establir els mecanismes operatius i financers necessaris per poder garantir el seu exercici en la vida quotidiana.

d) La governança i la gestió del sistema

La manera de governar és una altra de las qüestions que es fa necessària  determinar; es tracta de decidir la manera i el grau de participació de la societat civil en la presa de decisions, el que s’ha anomenat la coproducció de polítiques. Totes les normes de serveis socials tracten de la participació, però la circumscriuen al nivell de l’assessorament i consulta, amb poc poder i influencia de la ciutadania en la presa de decisions. Altrament, sembla necessari establir clarament quins drets bàsics haurien de ser de gestió pública i quin és el paper que es reserva a les entitats privades, distingint clarament les del tercer sector, que actuen sense ànim de lucre, i les de tipus mercantil. També és urgent procedir a la compactació de les múltiples prestacions i a la unificació i simplificació dels requisits, així com la manera d’accedir-hi mitjançant la finestreta única.

e) Els recursos humans

En els serveis d’atenció a les persones, els recursos humans esdevenen un element clau. Tanmateix, els professionals dels serveis socials no gaudeixen del reconeixement social ni les retribucions es corresponen amb les funcions que realitzen, podent observar unes diferencies retributives i de les condicions laborals molt inferiors a les d’altres sectors propers, com per exemple el sanitari, generant un greuge comparatiu difícilment justificable. És per tant imprescindible prendre mesures per racionalitzar i incrementar els recursos humans i posar en valor el treball que realitzen, establir retribucions adequades i garantir la formació continuada.

f) La generació de coneixement

La inversió en investigació en l’àmbit dels serveis socials ha estat mínima, fins i tot si la comparem amb la realitzada en altres sectors socials. És urgent fomentar la generació de coneixement, especialment mitjançant la investigació-acció que promogui el desenvolupament dels professionals, la innovació i l’avaluació sistemàtica per poder generar evidència sobre la que fonamentar las acciones subsegüents i la innovació en el sistema.

L’emergència sanitària generada por la Covid-19 pot ser una oportunitat pels serveis socials i esperem que en la difícil etapa de reconstrucció que vindrà se’ls reconegui el seu paper i se’ls doti dels recursos necessaris per poder assolir els objectius que tenen encomanats.

 

Toni Vilà

18.5.2020

 

* Considerem que no existeix pròpiament un model de serveis socials espanyol, ja que a partir del repartiment constitucional de competències, cada comunitat autònoma, en exercici de la seva competència exclusiva, ha aprovat la seva llei de serveis socials. De l’anàlisi del conjunt normatiu s’observa cert mimetisme, que ha propiciat una amplia base comuna i moltes similituds, encara que també poden observar-se diferencies significatives. En aquesta aportació tractem el tema en termes generals, sense entrar en las peculiaritats territorials.

La versió original en castellà es va publicar a la pagina web de la Fundación Pilares para la Autonomía Personal (https://www.fundacionpilares.org/)