Investigadores de l’IGOP-UAB i de la UB van presentar les principals conclusions d’un estudi comparatiu en què, juntament amb altres investigadors, han analitzat l’impacte de la innovació social en l’educació i la cura de la primera infància en diversos contextos internacionals, entre els quals la ciutat de Barcelona. La presentació es va fer al Palau Macaya, en l’acte “De Tòquio a Barcelona”, organitzat per l’IGOP-UAB i la Fundació la Caixa.
L’estudi ha estat recollit al llibre Social Innovation and Welfare State Retrenchment. A Comparative Analysis of Early Childhood Education and Care in Europe and Beyond (Emerald Publishing), editat per Raquel Gallego, Lara Maestripieri, (investigadores IGOP-UAB) i Sheila González Motos, professora de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. L’estudi ha comptat amb la participació de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB i ha estat finançat per la Fundació La Caixa.
L’obra examina com la innovació social pot contribuir a garantir l’equitat i la universalització dels serveis per a infants de 0 a 3 anys, un àmbit on la inversió social és clau per a la igualtat d’oportunitats i la reducció de desigualtats de gènere i educatives. El llibre ofereix un disseny de recerca innovador que estudia el procés d’institucionalització de la innovació social en l’educació i la cura de la primera infància (ECEC) a través de set casos en diferents països d’Europa i més enllà.
Una de les principals conclusions és que la innovació social ha esdevingut un element fonamental en la transformació de l’estat del benestar. En quatre dels set casos analitzats (Oslo, Seine-Saint-Denis, Venècia i Tòquio), es demostra com la institucionalització de la innovació social pot millorar la integració i l’accessibilitat dels serveis públics d’educació infantil. En altres tres contextos (Portsmouth, Barcelona i Tel Aviv), es posa de manifest com la innovació social pot suplir les mancances del mercat i de l’Estat, cobrint necessitats familiars en situacions on la provisió pública és limitada. Tanmateix, en tots els casos, la regulació de la innovació social esdevé clau per evitar biaixos socioeconòmics.
La innovació social a Barcelona, equitat o diferència?
A l’acte va tenir lloc una taula rodona moderada per Lara Maestripieri (UAB), que va comptar amb la presència de David Palomera (expert en sistemes de protecció 0-3) i l’ex-comissionada d’educació a l’Ajuntament de Barcelona Maria Truñó. En el debat es van plantejar qüestions com: Quins són els avenços i els aspectes més innovadors del 0-3 a Catalunya? Quin hauria de ser el paper de la innovació social? Quines propostes polítiques caldria incorporar?
Per a Palomera, Catalunya arrossega «una dècada perduda» en què les retallades (2011‑2019) van frenar l’avantatge històric del país i avui deixen a Barcelona, «un 50 % de demanda no atesa als centres públics». Aquesta llosa obliga, diu, a mirar amb recel la retòrica de la innovació: «Parlar d’innovació social sovint amaga la manca d’iniciativa pública». Palomera va destacar la reducció de costos via tarificació com a principal avenç i considera que la recuperació pressupostària i els fons Next Generation ofereixen una «finestra per institucionalitzar i estructurar el finançament», però alerta que, si no es consolida, la gratuïtat pot beneficiar sobretot qui ja té recursos.
El seu full de ruta, amb un fort lideratge públic acompanyant iniciativa social, combina dignificació laboral—«molts mestres de la privada opositen només per sobreviure»—, millora de ràtios per a detecció precoç i un model de «ciutat cuidadora» que desplegui serveis flexibles 0‑1 (centres cívics, espais de suport comunitari) perquè l’aula sigui «només un punt de trobada» dins d’un ecosistema de cures on les mares puguin veure reconeguda la seva feina i incloure els homes en la cura. Alhora, avisa que la innovació comunitària sense Estat pot «impulsar disparitats territorials», sobretot en municipis amb poca capacitat fiscal i destaca la necessitat de reformular el finançament municipal i la necessitat de recopilar dades i indicadors per valorar què és bo i que no.
Per la seva banda, Maria Truñó, ex‑Comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona i directora de l’Aliança Educació 360 va destacar la idea de la primera infància com a inversió social i va celebrar que el 0‑3 hagi escalat en l’agenda institucional —«hem guanyat pes al 0‑3 en l’agenda social»—, però adverteix que la gratuïtat «ha tapat l’equitat: qui més ho necessita no sempre hi arriba». Sosté que universalitzar només té sentit «amb criteri d’equitat», prioritzant infants vulnerables mitjançant tarifació social (incloent l’alimentació) i reserva de places coordinada amb Serveis Socials i sense oblidar la reivindicació pels permisos parentals. La seva aposta d’innovació pública més sòlida és la Xarxa d’Espais Familiars de Criança, que ha passat de 10 a 27 equipaments i actua, segons remarca, com a «porta d’entrada al sistema educatiu» per a famílies —sobretot migrants— que rebutgen delegar les cures en edats tan primerenques. Defensa, a més, «diversificar els serveis» amb les Escoles Bressol com a pals de paller (horaris flexibles, mares de dia regulades, serveis a la llar) perquè les famílies cada cop són més desiguals i més diverses i «seguim pensant que les necessitats es poden estandarditzar». Finalment reclama una mirada 0‑6 interdepartamental: «És un totum revolutum d’educació, cures i acció social: cal hibridar per fer el salt d’escala».
En l’acte es va destacar la contribució fonamental que representa l’estudi per entendre com la interacció entre innovació social i política pública impacta en l’equitat i el benestar en economies capitalistes avançades. Els resultats, van remarcar les investigadores, posen en evidència la necessitat d’un marc polític flexible que permeti la incorporació de solucions innovadores en els serveis d’educació infantil, garantint-ne l’accessibilitat i la qualitat per a totes les famílies.
Educació i cures a altres països
