L’hora de classe que et canvia la vida.
Ho ha escrit la Marina Garcés. I sí, és així. Una sola hora de classe et pot canviar la vida. Ens va ploure la sort: no va ser només una hora. Van ser unes quantes: uns quants cursos, hores extraescolars i llargues converses als passadissos. I dos professors, agraïment encara inacabat i inacabable, que em van ensenyar a aprendre, a pensar –repensar i contrapensar– i a comprometre’ns: Joan Subirats i Ricard Gomà. La meva hora de classe, on es parlava dels marges i tangents dels moviments socials: el que ens deien ens vinculava a la realitat que vivíem mentre la tele escopia una virtualitat que res tenia a viure amb el règim ininterromput de les precarietats, que aleshores treia el cap. Mai els podré estar prou agraïts. Llavor, tronc, escorça. I fruïts.
D’aquell pas per la UAB aviat farà 25 anys. I només escriure-ho, sorprèn. De com ha bufat el temps. De com de lents són els processos de transformació social. A aquella Facultat, aleshores de Ciències Polítiques i de l’Administració, hi havíem arribat amb un amic –fill català de l’exili xilè– i sense gaire convenciment des dels barracons de la pública a la Vila de Gràcia, on començaven a retornar ateneus i espais populars, en la millor tradició democràtica, assembleària i emancipatòria dels moviments populars.
Després recordo la dignitat dels meus ‘profes i profas’ autoinculpant-se en el judici per insubmissió al servei militar obligatori, declarant-se corresponsables d’aquella decisió i conscienciació antimilitarista. I moltes més, és clar. De les mobilitzacions altermundistes del tombant de segle, recordo –com a síntesi– una memorable columna a La Vanguardia que responsabilitzava de tot plegat a l’Arcadi Oliveras i l’Eva Fernàndez, aleshores presidenta de la FAVB. La cruïlla fèrtil entre acadèmia i moviments socials.
Pioners i precursors de pensar el què fem, d’entendre contradiccions i burxar complexitats.
I aleshores, aquí volia arribar, ens va arribar l’IGOP. Pioners i precursors de pensar el què fem, d’entendre contradiccions i burxar complexitats. Laboratori en construcció d’idees, rèplica del laboratori del carrer on intentem construir comunitat des de la llibertat i la justícia social i la llarguíssima batalla per allò que més corca tot principi democràtic: les desigualtats socials.
Acabo o m’allargaré: la dialèctica absència/presència n’és el millor mirall per valorar aquests 10 anyets –i que en siguin molts més, si us plau. Si l’IGOP no hi fos, estaríem en un lloc pitjor i amb més feina pendent encara. Si no existís, s’hauria d’inventar. Avui, en l’ara i aquí que és l’únic lloc/espai on passen les coses de debò, ja podem escriure, en comú, que sense ells res no seria igual ni nosaltres ja els mateixos. A veure qui diu que això és poc. Quan un té sovint la sensació que encara és allà: en aquella aula que ens va canviar la vida. Que ens la segueix canviant encara. Gràcies. De cor, de cap i de puny.
David Fernàndez
Coop57
