Fins on arriba la bretxa generacional? i Quantes bretxes hi ha?
El passat 15 de juny va tenir lloc al Palau Macaya de Barcelona, el primer seminari PROMISE amb actors vinculats a les polítiques juvenils. Representants de diverses administracions, associacions i professionals van intercanviar coneixements i experiències sobre iniciatives creatives, atípiques i, de vegades, conflictives amb les que els joves encaren la seva realitat. Entre els diferents temes que es van tractar, alguns dels més rellevants van ser:
– El delicat equilibri entre abordar pràctiques sorgides des dels mateixos joves, amb els seus problemes de continuïtat en el temps; i aquelles mesures promogudes per institucions, més duradores i que admeten un enfocament longitudinal. Diversos assistents van subratllar com a assignatura pendent la falta de sintonia entre la recepció per part dels joves de les propostes ofertes des de les administracions i viceversa; el que apunta a la necessitat d’espais i moments de trobada entre uns i altres. Els programes d’aprenentatge-servei reflecteixen bé aquestes contradiccions quan, malgrat els seus efectes positius, són considerats com imposicions per bastants joves.
– Davant de problemes estructurals com el creixent caràcter generacional de la precarietat o la desocupació, es va instar a afrontar la necessitat i els detalls de disseny i implementació voltant de mesures com la renda bàsica, accés a habitatge, nous models educatius com les Escoles de Nova Oportunitat, acreditació d’educació informal.
– La importància de la dimensió temporal i les anàlisis longitudinals. Com van suggerir diversos participants, ens cal registrar millor l’impacte que la participació dels joves en les diferents activitats té a mig i llarg termini.
– Emfatitzar la perspectiva de gènere a l’hora de comptar amb entrevistades, projectes protagonitzats per dones, i, sobretot, en la manera de plantejar alguns dels eixos que vertebren els arguments principals.
– Suggeriments i informació sobre casos que mirarem de prop: accions per a allotjament, diverses activitats com la d’aprenentatge-servei dels escortes catalans: La Murga; l’autosuficiència energètica del barri Errekaleor a Vitòria, l’oficina d’habitage de Gràcia, casos d’ocupació i masoveria femenina, comunitats online. Així com aspectes a tenir presents a l’hora de donar amb determinats grups de joves, que com bé va dir un dels assistents, “ja no estan en els parcs”.
Al llarg de la sessió també va quedar manifest, diverses vegades i des de diferents angles; que si bé el tram d’edat, més o menys llarg, d’entrada i inici de la vida adulta mereix atenció específica, està lluny de ser un grup homogeni obert a generalitzacions. Els obstacles contra els joves a l’hora de participar en diferents àmbits socials i l’allargament de l’etapa en que pateixen aquests obstacles, poden confondre la percepció de l’impacte de les desigualtats entre ells. Per exemple, no està per a res clar si l’accés a noves tecnologies tot i que, de fet, permeti saltar algunes de les barreres tradicionals, no poques vegades les acaba reforçant. Mai va ser tan fàcil ser autodidacta en infinitat de camps, però on més autodidactes ens trobem és entre el 10% amb major nivell de renda.
De manera que al costat d’una minoria de joves amb sort o talent o circumstàncies favorables i que, com en altres moments històrics, protagonitza algunes de les activitats més innovadores; conviu una majoria que veu diluir-se la seguretat socioeconòmica dels seus pares, però gaudeix de major obertura a la diversitat (gènere, cultura, estils de vida); i una minoria castigada que pateix el desemparament a falta de suport familiar o alternatives de protecció social. En quins percentatges es distribueixen aquests tres grups i les seves subdivisions successives pot ser un debat interminable; però que amb indicadors exigents puguem parlar de prop d’un 50% de fracàs escolar, i percentatges similars per a la desocupació o la pobresa, qüestiona molt menys la capacitat dels joves que la dels entorns institucionals que els reben, fins al punt que més que parlar de fracàs escolar o atur, cal preguntar-se pels trets d’un desencontre sistèmic, i per ventura hostilitat, entre, d’una banda, els models educatius i laboral, i, d’altra banda, gairebé la meitat de la població jove, i no tan jove.
