caesen

David Fernàndez

David Fernandez

L’hora de classe que et canvia la vida.

Ho ha escrit la Marina Garcés. I sí, és així. Una sola hora de classe et pot canviar la vida. Ens va ploure la sort: no va ser només una hora. Van ser unes quantes: uns quants cursos, hores extraescolars i llargues converses als passadissos. I dos professors, agraïment encara inacabat i inacabable, que em van ensenyar a aprendre, a pensar –repensar i contrapensar– i a comprometre’ns: Joan Subirats i Ricard Gomà. La meva hora de classe, on es parlava dels marges i tangents dels moviments socials: el que ens deien ens vinculava a la realitat que vivíem mentre la tele escopia una virtualitat que res tenia a viure amb el règim ininterromput de les precarietats, que aleshores treia el cap. Mai els podré estar prou agraïts. Llavor, tronc, escorça. I fruïts.

D’aquell pas per la UAB aviat farà 25 anys. I només escriure-ho, sorprèn. De com ha bufat el temps. De com de lents són els processos de transformació social. A aquella Facultat, aleshores de Ciències Polítiques i de l’Administració, hi havíem arribat amb un amic –fill català de l’exili xilè– i sense gaire convenciment des dels barracons de la pública a la Vila de Gràcia, on començaven a retornar ateneus i espais populars, en la millor tradició democràtica, assembleària i emancipatòria dels moviments populars.

Després recordo la dignitat dels meus ‘profes i profas’ autoinculpant-se en el judici per insubmissió al servei militar obligatori, declarant-se corresponsables d’aquella decisió i conscienciació antimilitarista. I moltes més, és clar. De les mobilitzacions altermundistes del tombant de segle, recordo –com a síntesi– una memorable columna a La Vanguardia que responsabilitzava de tot plegat a l’Arcadi Oliveras i l’Eva Fernàndez, aleshores presidenta de la FAVB. La cruïlla fèrtil entre acadèmia i moviments socials.

 

Pioners i precursors de pensar el què fem, d’entendre contradiccions i burxar complexitats.

 

I aleshores, aquí volia arribar, ens va arribar l’IGOP. Pioners i precursors de pensar el què fem, d’entendre contradiccions i burxar complexitats. Laboratori en construcció d’idees, rèplica del laboratori del carrer on intentem construir comunitat des de la llibertat i la justícia social i la llarguíssima batalla per allò que més corca tot principi democràtic: les desigualtats socials.

Acabo o m’allargaré: la dialèctica absència/presència n’és el millor mirall per valorar aquests 10 anyets –i que en siguin molts més, si us plau. Si l’IGOP no hi fos, estaríem en un lloc pitjor i amb més feina pendent encara. Si no existís, s’hauria d’inventar. Avui, en l’ara i aquí que és l’únic lloc/espai on passen les coses de debò, ja podem escriure, en comú, que sense ells res no seria igual ni nosaltres ja els mateixos. A veure qui diu que això és poc. Quan un té sovint la sensació que encara és allà: en aquella aula que ens va canviar la vida. Que ens la segueix canviant encara. Gràcies. De cor, de cap i de puny.


David FernandezDavid Fernàndez
Coop57

By IGOP

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR