Posant la vida al centre des de les xarxes de cura migrants.

 

Poc en sabem de la pandèmia COVID19 o de les conseqüències del socioeconòmiques  i polítiques resultants d’aquesta. El que està clar és que deixarà de ser un inconvenient passatger per deixar escletxes d’arrels profundes. L’escenari que romandrà un cop passi tot serà el que ja es denomina com la nova normalitat, una normalitat en la que les desigualtats pre-pandèmia es trobaran encara més arrelades en les societats. Des de perspectives més o menys optimistes, els col·lectius vulnerabilitzats s’enfronten a un risc més clar d’exclusió socioeconòmica resultant de més precarietat i temporalitat del treball, dificultats en l’accés a l’habitatge, desigualtats de gènere, conflictes armats o el desplaçament de persones refugiades i migrades. Aquestes últimes, per exemple, se situen en una desprotecció social, política i jurídica que accentua encara més el risc de caure en situacions d’alta vulnerabilitat. Observem com estats i governs han activat tots els instruments de l’Estat a través de diverses mesures de xoc socials i econòmiques, però què passa quan les vulnerabilitats es troben allà on la llei no arriba? Com romanen les persones migrades que es troben en situacions administratives encara irregulars? Qui en garanteix la seva protecció?

 

Vulnerabilitats

Segons el recent informe de la Organització Internacional de les Migracions [1], les persones migrants en situacions d’alta vulnerabilitat tenen més probabilitat de contraure el virus, no obtenir les cures necessàries, patir efectes psicosocials més greus, inseguretat d’ingressos i precarietat. A més a més, en un ambient d’auge de la xenofòbia i el racisme, les violències estructurals que afronta la comunitat migrant és exponencial. El Comissionat de Drets Humans de la ONU ha publicat una sèrie de recomanacions [2] als Estats que inclouen la garantia als serveis de salut, béns i serveis, el dret a unes condicions laborals mínimes així com protecció social, el dret a garantir l’educació, la regulació dels centres de detenció de migrants o mesures contra la xenofòbia.

Els debats sobre els models de protecció de les persones migrades prenen diverses formes, però el que queda clar és que la reducció de vulnerabilitats de les persones migrants s’ha d’articular a través d’una total regularització administrativa. Des de perspectives més universalistes o més utilitaristes, els governs europeus han iniciat mesures per atendre aquestes necessitats. El passat mes de març Portugal va iniciar els processos de regularització de totes les persones migrades en situació administrativa irregular per garantir l’accés als subsidis públics de l’Estat, així com a als serveis de salut; establint un precedent basat en els drets humans universals com a punt de partida. Itàlia ha seguit els passos del país veí però, en canvi, gestionant una regularització parcial de la població migrant en situació irregular vinculada al mercat laboral i, sobretot, als sectors essencials dels sectors primaris de l’economia, proposant així una aproximació més utilitarista de la mà d’obra migrant. A Espanya encara no s’han adoptat mesures més generals de regularització de persones migrades – més enllà de tímides mesures com el Decret Llei 13/2020 d’ocupació agrària. De fet,  els processos de regularització han estat paralitzats cosa que suposa encara més obstacles davant la precarització socioeconòmica.

 

Resiliències

Enfront aquestes vulnerabilitats, organitzacions de la societat civil i associacions de migrants auto-organitzades han posat en marxa la campanya #RegularizaciónYA que a través d’un manifest defensen urgentment la regularització permanent i sense condicions davant l’emergència sanitària [3]. Amb més de mil adhesions arreu de l’Estat, la campanya ha aconseguit ocupar un espai a l’agenda pública i una important cobertura mediàtica. A més a més, s’han organitzat substancials xarxes de cura, com ara la ‘Red de Cuidados Antirracistas’ que s’encarrega de gestionar la distribució i entrega d’aliments i coordinar petites iniciatives arreu de l’Estat o el Sindicat de Manters de Barcelona que dedica el seu taller a produir bates i mascaretes, així com la seva distribució.

Per tant, es poden observar creixents exemples de xarxes de cures que articulen i construeixen importants resiliències dins de cada comunitat [2], també i sobretot des de la comunitat migrant. Tot i així, és imprescindible entendre que les resiliències no són només una forma de compensar les mancances del sector públic, sinó que són forces d’impuls social i polític, construeixen aliances, projectes i marcs normatius. Aquestes iniciatives posen en relleu que les xarxes de cures de migrants també formen part d’un necessari canvi de paradigma, és a dir, posar la vida al centre.

 

Referències

[1] https://publications.iom.int/system/files/pdf/mrs-60.pdf

[2] https://www.ohchr.org/Documents/Issues/Migration/OHCHRGuidance_COVID19_Migrants.pdf

[3] El moviment a Itàlia pren el nom de: Siamo qui-Sanatoria Subito! (https://www.facebook.com/siamoquisanatoriasubito/)

[4] Així ho ha mapejat el projecte ‘Solivid’ https://www.solivid.org

 

Chaimae Essousi

Chaimae Essousi is a PhD student in the Politics, Policies and International Relations (PPIR) programme at Universitat Autònoma de Barcelona. She obtained her Master’s degree in Crisis Management and Peacebuilding at Umeå University in Sweden (2017-2018). Currently, she collaborates in the MIGRADEMO project as a predoc research assistant. Her main research interests are migration, processes of political participation and sociopolitical movements in the Global South.