Abans que es desencadenés la pandèmia, solíem emmarcar les nostres reflexions en el llegat de la gran recessió i de l’austeritat: parlàvem de desigualtats ampliades i cronificades. Però no era tan sols això. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construides al segle XX. El coronavirus intensifica aquest desencaix, i incorpora aspectes emergents. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col.lectiu; on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança post-covid. N’esmentaré algunes que crec rellevants.
En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries, i de distribuir socialment la riquesa: la precarietat s’instal.la en els contractes, i la pobresa laboral creix. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral.lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta: reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista; refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. En segon lloc, l’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans), i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar urgentment drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures; i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. Finalment, la covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col.lectiva com a constructora de bens comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col.lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets.
Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza!. Però lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per la contaminació, ni per pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta.
Per que sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel.ligència col.lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli. Caldria aprofitar el marc de reactivació per enfortir la governança metropolitana. La idea arrela en l’argument redistributiu. A Barcelona, els municipis de l’àrea metropolitana amb els indicadors d’exclusió més elevats són els que presenten menys capacitats institucionals per fer-hi front. I els barris metropolitans vulnerables, castigats intensament per l’emergència, són els que disposen de menys capacitats cíviques de resposta. Hi ha per tant una (doble) relació de desencaix entre necessitats i recursos: en el pla institucional i en el comunitari. La metròpoli esdevé l’àmbit possible de correcció, de construcció de justícia socioespacial.
En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront el mirall dels nostres desgavells col.lectius; i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica; de reconèixer la naturalesa essencial de les cures, i el caràcter inajornable de la transició ecològica; de revertir el declivi de la fraternitat, i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la gramàtica política de la quotidianitat; des de la centralitat del dret a la ciutat, amb el convenciment que només serà possible si incorpora una forta dimensió comunitària i metropolitana.
Ricard Gomà
Director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
