OBERT PER OBRES. AUTOCONSTRUCCIÓ AL PATI DE L’ESCOLA DE DISSENY DE MORATALAZ
Moratalaz
Un altre curs ha començat. Les sales comunes disponibles ja són totes d’ús polivalent intensiu des de fa anys: aula per als de primer al matí, menjador al migdia, aula per als de tercer a la tarda, biblioteca a la nit. Ni així i tot és prou. Calen aules, i ni estan, ni se’ls espera. No hi ha recursos. La crisi. Què fer? Protestar, reclamar, manifestar-se. Sí, però a més, hi ha el pati, el temps, les ganes i sorgeix l’impuls de atrevir-se a fer.
Els primers dies, les tasques de aclarir el solar, implicar materials, cavar alguna rasa o anivellar parts del terreny, no tenen atractiu suficient per superar els dubtes dels joves més escèptics, la condescendència d’alguns professors i la desconfiança dels veïns. Als pocs mesos, joves que en la seva vida havien fet servir un pic ni una pala, manegen amb desimboltura una serra radial o la circular. Algú va portar un conteiner que podia fer de refugi provisional. Després, bigues i planxes reciclades d’altres projectes van servir als participants per anar aixecant la carcassa, i l’entusiasme va anar creixent.
L’obra amb dues aules de 60 m² cadascuna estava ja a punt d’acabar quan la primera setmana de febrer de 2017 vam visitar “l’escola creix” de Moratalaz, Madrid: una iniciativa d’autoconstrucció protagonitzada per joves amb diferents trajectòries, i el suport del grup Receptes Urbanes i l’Escola de Disseny de Madrid. Un esforç col·lectiu que empeny els límits entre el formal i l’informal, el legal i a-legal, la necessitat de les circumstàncies i l’abundància de les destreses. Alguns comenten el marge de millora estètic, acceptant que sigui de manera implícita altres èxits més estructurals, altres precisament veuen en aquesta amalgama estètica els suggeriments democràtiques, fins i tot utòpiques, d’artistes contemporanis del fotomuntatge.
En ocasions, els joves reben acusacions contradictòries d’idealistes alhora que a curt termini, mentre la realitat educativa i laboral de les últimes dècades, a tot Europa, i sobretot a Espanya, els força a posposar cap a un horitzó temporal indefinit la satisfacció de necessitats bàsiques com l’habitatge, uns ingressos que garanteixin autonomia personal, i fins i tot la confiança en les capacitats pròpies per desenvolupar-se en el seu entorn.
D’una banda, el sistema educatiu no ha estat del tot aliè a que la transició educació-vida laboral s’hagi anat allargant i complicant amb el pas dels anys. En lloc de qüestionar-se i potser redissenyar els continguts, pràctiques i resultats dels gairebé 20 anys que molts joves passen a institucions educatives, sovint la resposta de l’àmbit acadèmic al requisit de sintonitzar millor amb potencials demandes laborals ha estat allargar anys i anys la preparació dels joves amb màsters o formacions addicionals que suposadament garantirien una millor inserció laboral; inserció que, més tard, no poques vegades tornava a ajornar i en altres moltes o deixava molt a desitjar o tot just tenia vincles amb aquests llargs anys de formació superior.
D’altra banda, la improvisació de respostes de bona part de les polítiques laborals dels últims 40 anys de la democràcia espanyola a les exigències desreguladores del mercat laboral, ha portat efectes col·laterals més o menys indesitjats, entre els quals es troba l’enquistament de la discriminació entre treballadors temporals i indefinits, cosa que pateixen especialment les dones, els immigrants, i els joves. Així, molts joves es veuen abocats a una successió de presumptes “beques” nominals – ni la formació ni els ingressos rebuts justifiquen l’nom-, contractes d’aprenentatge i contractes temporals que s’allarguen sense fi previsible unes condicions precàries i subalternes.
Davant aquestes circumstàncies, massa vegades desoladores, aventures com l’escola creix, on joves amb itineraris vitals diferents experimenten des del primer dia la satisfacció de generar valor tant per a ells com els altres, ofereixen pistes reveladores sobre com facilitar tant l’aprenentatge de noves capacitats com seva posada en pràctica per a benefici personal i de la comunitat en què viuen. Al llarg del projecte, esperem que l’estudi d’exemples com l’escola creix ens permeti contribuir a detallar aquestes pistes.
