caesen

Demopolis

El Programa Demòpolis és una iniciativa de l’Escola de l’IGOP, un espai per parlar de qualitat democràtica, acció comunitària i participació ciutadana.

S’estructura al voltant de webinaris online sobre temes monogràfics.

 

Proper seminari

La experiencia chilena, luces y sombras sobre la democracia directa (descarregar targetó pdf)
DAVID ALTMAN / QUIM BRUGUÉ / ARANTXA MENDIHARAT

Data: 24/11/20 – 17:30h
On: https://bit.ly/demopolis_Chile

 

Webminaris en preparació

  1. La democràcia per sorteig, relacions entre la dimensió representativa i l’aleatorietat
  2. Legislació col·laborativa, és possible?
  3. Pressupostos participatius, mite o realitat?
  4. Equipaments comunitaris, al servei de l’enfortiment comunitari o legitimació de les institucions
  5. La fragmentació i la segregació territorial, risc per a la democràcia
  6. La iniciativa ciutadana, serveix per a alguna cosa?
  7. Transformació digital i democràcia
  8. Parlem de democràcia directa a Catalunya i al món
  9. La regulació de la participació

El perquè de tot plegat

Molts governs, inicialment locals i, des de 2004, algunes Comunitats Autònomes, han cercat diferents maneres de facilitar la participació ciutadana en les polítiques públiques. No ha estat una pràctica homogènia ni generalitzada i no ha tingut una correlació amb altres nivells de govern autonòmic o estatal, ni molt menys respecte d’altres poders de l’Estat com el legislatiu i el judicial.

Potser s’ha entès la participació ciutadana com una activitat amb nom propi, desconnectada del sistema democràtic que, de fet, no es pot considerar com a tal, sense aquesta efectiva participació. Pot haver democràcia sense participació ciutadana? Què cal perquè la gent se senti interpel·lada a ser part activa en la política?

En qualsevol cas, s’ha volgut innovar en els canals de participació, institucionalitzant normes reglamentàries, promovent processos participatius, jurats ciutadans i òrgans consultius, facilitant en major o menor grau les iniciatives ciutadanes, desplegant diferents models de pressupostos participatius i diferents modalitats de consultes populars.

Però, per què ha servit tot això? Quin impacte real han tingut aquestes experiències? Realment s’ha incrementat més la capacitat ciutadana de ser activa en la vida comunitària i en la política? S’ha reforçat la democràcia, si més no la local, la més propera?  Ens hem preocupat més dels “com” i poc menys dels “què” i dels “per què”?

Sembla que hem anat seguint diferents tipus de “modes” amb una tendència clara a la mitificació o la sacralització de diferents tipus d’instruments participatius. Hem viscut diferents “temporades” en les que el més important eren els reglaments o els NIPs (ara es recuperen amb les anomenades assemblees per sorteig) o els pressupostos participatius, o els processos participatius, o les consultes populars, o les iniciatives ciutadanes, o… Hem passat de la banalització a la residualització? En temps difícils com els de la pandèmia actual, on queden els canals per a la participació ciutadana? No caldria fer un esforç constant i regular per mantenir la incidència i la participació ciutadana en la vida política?

Realment s’ha produït un apoderament ciutadà tant des del punt de vista individual com comunitari? Hi ha més activitat comunitària als barris i ciutats? O s’ha dificultat la renovació i enfortiment de les associacions i altres organitzacions socials? El sector associatiu està avui més fort? Corre el risc de corporativitzar-se?

Caldria esbrinar per què la posada en marxa d’aquests mitjans de participació ha estat promoguda directament pels governs (top-down) i s’han trobat poques iniciatives ciutadanes interessades en utilitzar-los (bottom-up). La ciutadania organitzada no ha vist aquests canals com propis i útils? No els coneix? No els necessiten perquè ja tenen via directa amb alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, consellers i conselleres? Quina diferència hi ha entre ser representatiu d’una corrent d’opinió o d’unes determinades pràctiques i ser representants elegits democràticament?

La transformació digital que afecta l’administració, el mercat i la ciutadania suposa també la irrupció d’altres mitjans de participació per promoure debats i activar les propostes, suggeriments i, també, el rebuig a les polítiques o actuacions públiques. Com ha afectat això als canals de participació, la millora de la democràcia i l’apoderament ciutadà? Amb Internet i les xarxes socials, tenim una societat més forta o una societat més fragmentada?

No sembla que hagi existit un marc conceptual compartit a partir del qual desplegar amb major eficàcia i eficiència aquests canals i s’accentua el risc de trivialitzar-los o mitificar-los.

Pel que fa a l’àmbit institucional, es promouen i gestionen polítiques que poden definir ideals molt amplis i il·lusionants, tot i que, després, la pràctica concreta ha de respectar el marc legal i institucional i no totes les voluntats polítiques tenen, avui, cabuda en aquest marc. Per exemple, la Constitució no permet referèndums vinculants, malgrat que la política els vulgui. Certament, una manera de canviar el marc legal és provocar pràctiques socials que facin necessari aquest canvi, però ni la política pot deixar de volar perquè el Dret la limita, ni el Dret pot deixar de delimitar i determinar com es desplega aquesta política.

És important trencar els miratges i mitificacions en l’àmbit institucional, pensant que amb l’aprovació d’una norma, amb la creació de Dret, es produeix l’efecte màgic de canviar la realitat social. La realitat només canvia si s’hi intervé en ella per transformar-la, i certament per fer-ho cal un marc normatiu que ajudi o, si més no, no ho dificulti o impedeixi, però aquest marc normatiu és condició necessària, no suficient.

Avui trobem un conjunt de normes que preveuen l’obligatorietat de la participació ciutadana en l’actuació de les administracions públiques, basades en amb un marc conceptual sobre què entendre per participació manifestament millorable. Per exemple, no es pot considerar participació, l’anomenada “consulta pública” a la que obliga l’article 133 de la llei 39/2015 quan es vol elaborar una disposició de caràcter general.

Els últims anys, s’han aprovat lleis que podrien facilitar més la participació i implicació ciutadana en els afers públics, però no sembla que aquesta possibilitat hagi tingut un encaix clar en la pràctica concreta dels poders polítics. De fet, ens trobem en aquesta nova etapa amb un bagatge normatiu més extens del que existia fa només 10 anys i no sembla que això hagi produït canvis molt significatius en les pràctiques concretes. Caldria esbrinar les raons que ho provoquen.

Vivim temps d’una profunda incertesa en els que situacions com les de la pandèmia ens porten a una cruïlla en la que podem avançar cap a una millor i més eficaç democràcia com a mitjà per resoldre els problemes de la gent o cap a un règim més autoritari, fonamentat en la por que s’escampa arreu, com un nou virus contra el que és més difícil trobar remeis.

El Programa Demòpolis vol cercar respostes a aquestes preguntes, així com explorar noves preguntes. I tot això a partir d’un debat ampli amb la més extensa i diversa participació de persones.

Tot seguit, apuntem algunes primeres preguntes que permetrien iniciar aquest debat:

  1. Perquè es parla més de participació que de democràcia? Cal preguntar-se pel funcionament del sistema i no només pels canals concrets de participació en l’àmbit dels governs (executiu).
  2. És possible la participació en el govern del poder judicial? I en el funcionament del Parlament (legislatiu)? (no en la presentació d’iniciatives legislatives sinó en el funcionament de la Mesa, que és l’òrgan de govern del Parlament).
  3. Quina relació hi ha o ha d’haver entre els canals de deliberació ciutadana i els de la decisió política?
  4. Tenim un sistema formalment democràtic, però tenim una ciutadania democràtica? El valor de la democràcia està incorporat en l’actuació ciutadana? Hi ha qualitat democràtica a les organitzacions socials, sindicals i polítiques?
  5. Per què hi ha poca iniciativa ciutadana en la presentació de propostes de contingut polític o d’activació de canals de participació?
  6. Podem trobar altres formes de legitimació de les decisions polítiques? És possible una decisió política (efectes “erga omnes”) en base a persones sortejades aleatòriament en determinats moments i en determinades matèries? Quins requisits i condicions caldria tenir en compte?
  7. Són possibles respostes individuals als reptes que planteja el canvi d’època? Les comunitats que comparteixen espai als barris, pobles i ciutats, tenen capacitat per fer-hi front a aquests problemes? Hi ha prou vida comunitària? Els serveis públics essencials (salut, educació, suport social) tenen mirada comunitària?
  8. Com conjurar el risc de deixar sectors de població enrere? Com afavorir la inclusió en les polítiques, l’acció comunitària i la participació ciutadana?
  9. Com afecten les xarxes socials, en positiu i en negatiu, al vincle comunitari? I a la participació política?
  10. Hi ha segregació social a Internet? La segregació es dona només al territori físic i no al digital? I en les xarxes socials? Hi ha biaix de classe?
  11. És un perill la democràcia algorítmica? Quintes tensions es produeixen entre el Big Data i el debat polític o deliberació humana. Com es fa servir Internet, en positiu (i en negatiu), per a la democràcia? Pot constituir més un mitjà de control que no pas de participació?

Una de les accions que durem a terme per tenir aquest debat són els webminaris, tot confiant que, en algun moment, els podrem fer també de manera presencial. Per a la seva realització establirem una relació estreta amb l’alumnat del Màster de Polítiques Socials i Acció Comunitària com a complement de la seva activitat ordinària.

 

 

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies