Els efectes de l’opacitat en la gestió de residències de majors abans de la COVID-19

La COVID-19 està reflectint i expandint les desigualtats socials que ja existien abans d’aquesta, i així ho estan mostrant recents estudis realitzats des de diferents disciplines. S’han exacerbat les desigualtats vinculades a l’edat, el gènere, la precarietat laboral, el lloc de residència i, sobretot, a la classe social. Fins al moment, el grup més vulnerable ha estat el dels adults grans, especialment, aquells que viuen en residències de gent gran. A Espanya, la mort de 19.061 persones a residències a causa de l’COVID-19 o símptomes compatibles (amb dades del 23 de maig de 2020) ens obliga a mirar des de diferents àmbits com millorar les polítiques d’atenció als adults grans. Diversos estudis ja havien alertat de problemes estructurals que presenta aquesta política, els quals tenen una forta relació amb la poca prioritat que han tingut aquestes polítiques a l’agenda de govern i, en conseqüència, amb la seva escassa dotació de recursos públics (per exemple, durant el període de 2010-2014, Espanya va destinar de mitjana un 0.85 per cent del PIB per a polítiques de cures de llarga durada de la gent gran, en comparació a l’1.7 per cent del PIB a Alemanya, el 2.5 per cent a Dinamarca, i el 2.8 per cent als Països Baixos).

L’objectiu d’aquest breu article és subratllar la importància de fer transparent la informació sobre aquesta política, sobre les institucions responsables d’implementar-la i sobre els seus procediments de gestió. La transparència d’aquesta política no es limita a una visió minimalista de fer públic el nombre de places (ocupades i disponibles) d’aquests centres, sinó que abasta mesures de major calat en les polítiques d’atenció de gent gran que haurien d’implementar-se al llarg de totes les comunitats autònomes (CA) -ja que són aquestes en els que recau principalment la responsabilitat de gestionar, finançar i avaluar aquest servei-. Especialment, les polítiques de transparència estan relacionades amb la provisió d’informació sobre la presa de decisions, sobre els continguts d’aquestes decisions, i sobre els seus resultats i efectes. La transparència és un prerequisit de la rendició de comptes, ja que només a partir d’informació disponible es pot avaluar i comparar la qualitat d’aquest servei, evitar la corrupció en la seva gestió, i sancionar els responsables en cas d’un mal acompliment. La crisi ocasionada per la COVID també ens demostra que la manca de transparència pot conduir a greus conseqüències per als grans que viuen en aquests centres.

Qui ha d’estar subjecte a mecanismes de transparència?

Un primer element fonamental és assenyalar amb claredat qui han de ser els responsables de proveir aquesta informació. Per diversos estudis sabem que la provisió d’aquest servei té una alta participació del sector privat en un gran nombre de països, fins i tot en països amb Estats de benestar universalista, de manera que aquestes mesures han d’obligar tant a centres públics com privats a fer pública informació sobre diversos aspectes de la seva gestió. Com s’observa a la Taula 1, la política d’atenció als adults majors té un grau molt alt de mercantilització. Per exemple, segons dades dels Informes d’envelliment en xarxa, d’un total de 372.985 places a Espanya, el 73 per cent pertanyen a centres privats, i en algunes comunitats autònomes com Cantàbria, Catalunya, València aquest percentatge és igual o major al 80 per cent.

Els efectes de la COVID-19 han mostrat que tant en el centres públics, com en els concertats i privats a Espanya, hi ha clares deficiències de gestió. No obstant això, les organitzacions privades -a diferència de les públiques- presenten, en absència de regulació, dos riscos fonamentals en matèria de transparència: Primer, aquestes estan menys subjectes a mecanismes de rendició de comptes tant a altres institucions públiques com als ciutadans en general. I segon, quan hi ha una absència de competència en el mercat i de regulació d’aquesta (per exemple, quan la prestació del servei es concentra en poques mans, com un nombre reduït d’empreses multinacionals), la gestió d’aquestes organitzacions pot comportar grans riscos de problemes d’opacitat i d’asimetria de la informació. Així mateix, també cal fer llum com una mesura de control del sector privat (en les seves diferents formes de gestió mixta o directa), ja que estudis empírics han demostrat que la participació del sector privat pot tenir conseqüències negatives en la qualitat en la prestació d’aquesta política i en la satisfacció dels ciutadans.

Taula 1. Places en centres privats i públics

Font: Abellan-García, A. et al. (2019). Estadísticas sobre residencias: distribución de centros y plazas residenciales por provincia. Datos de abril de 2019. Madrid, Informes Envejecimiento en red, 24, p. 24. Link: http://envejecimiento.csic.es/estadisticas/indicadores/residencias/index.html

Quins haurien de ser els continguts d’aquesta informació?

Un segon element que cal discutir té a veure amb els continguts de la informació. D’una banda, cal un sistema d’informació homogeni que garanteixi la recopilació i publicació d’indicadors i informes de qualitat sobre aquests centres al llarg de totes les CCAA, ja que fins al moment existeix molta variació al llarg dels territoris. Es necessiten reformes en les polítiques de transparència que garanteixin la publicació d’informació sobre aspectes crucials que permeten avaluar la qualitat de cada centre, com la ràtio de personal (mèdic i d’infermeria) i les seves qualificacions professionals, condicions laborals i funcionament dels sistemes de torns de personal, l’assignació pressupostària -per exemple, el pressupost destinat a despeses administratives, a pagaments de serveis, com serveis de neteja o de cuina-, i la ràtio d’espai disponible per a cada adult gran. I sobretot, cal homogeneïtzar i fer transparents els procediments d’autorització, acreditació i registre; els criteris de les inspeccions, els seus resultats i, si escau, les sancions imposades.

Així mateix, els centres també haurien d’estar obligats a proveir informació homogeneïtzada i detallada als propis usuaris -que semblen oblidar que són ciutadans amb plens drets- sobre els protocols d’ingrés, la prestació de serveis mèdics disponibles, sobre la disponibilitat o mitjans d’accés a espais exteriors i a l’aire lliure. També informació detallada sobre els processos d’atenció individualitzada, com el seguiment de la medicació dels adults grans, la seva dieta, i les activitats que realitzen (activitats físiques i socials).

És important assenyalar que els drets de protecció de dades de caràcter personal – els quals estan destinats a protegir principalment la informació personal dels residents- no es contradiuen amb els drets de transparència. Cal esmentar com a exemple, les enquestes realitzades anualment pel Consell Nacional de Salut i Benestar de Suècia (Socialstyrelsen): d’una banda, aquesta institució realitza enquestes de satisfacció dels residents respecte a l’atenció que reben a les residències, incloent aspectes com la percepció que tenen sobre el tracte per part de personal de centre o sobre el seguiment dels seus plans d’atenció individualitzada; i d’altra banda, enquestes destinades al propi personal administratiu de cada centre amb l’objectiu d’obtenir informació més detallada sobre els indicadors de qualitat d’aquests, com la seva mida, el tipus de serveis que presten, la ràtio de personal d’infermeria, o el nombre de residents de cada centre. Tots aquests mecanismes de transparència i de rendició de comptes són una via idònia per mesurar la qualitat de cada centre i per estudiar els efectes d’aquesta.

La COVID-19 ha fet evident que la manca de transparència en la gestió de les residències ha contribuït a aquest devastador escenari. En aquests propers anys és necessari construir aquests sistemes d’informació, ja que sense aquests no es podran analitzar els efectes d’aquesta política, ni comparar els resultats de diferents models de gestió. Sense aquesta informació tampoc es podrien assignar responsabilitats (i sancions) a qui ho està fent malament. Sobretot, cal fer transparents aquests paràmetres perquè l’avaluació d’aquesta política no es redueixi dades com el cost del servei, sinó que abasti el compliment de requisits mínims de qualitat que garanteixi una vida digna als adults grans que viuen en elles (*).

Ixchel Pérez-Durán
Profesora lectora (Serra-Hunter), Departament de ciència política i dret públic, Universitat Autònoma de Barcelona.

Email: ixchel.perez@uab.es
Twitter: @IxchelPerezDur
Website: https://ixchelperezduran.weebly.com

(*) Publicat a Agenda Pública, el dia 26 de maig de 2020.
Link: http://agendapublica.elpais.com/efectos-de-la-opacidad-en-las-residencias-de-mayores-antes-de-la-covid-19/